Diuen
els habitants de la Costera que a Énguera diem “Tanca
la puerta y saca la clau”.
Els veïns d’eixos pobles estrafan la nostra parla barrejant
castellà i valencià. I és que, més enllà de la importància
d’esbrinar l’origen castellà o aragonés dels primers
repobladors enguerins en època jaumina,
un dels trets més definitoris del nostre parlar és l’abundant
presència de valencianismes, fins al punt de poder afirmar, sense
risc de resultar exagerats, que la Canal és, des del punt de vista
lingüístic, la més valenciana de les comarques castellanoparlants.
Cert és, però, que el fenomen del parlar mixt està de retirada i,
a hores d’ara, l’escola i sobretot els mass
media
han aconseguit d’escampar uns models lingüístics homogenis i de
fer caure en oblit les particularitats locals.
Els
parlars de la Canal ja van suscitar l’interés d’un dels primers
folkloristes valencians: Joaquim Martí i Gadea (Balones, 1837-1920).
Martí Gadea, natural de Balones, va ser capellà a Casinos,
Pedreguer i Anna abans d’aconseguir la rectoria de Mislata. En tots
aquests pobles arreplegà cançons, refranys, endevinalles,
rondalles, col·loquis i tot de materials que va anar publicant al
llarg de la seua vida en diversos reculls folklòrics. El 1891, dins
del conegudíssim Ensisam
de totes herbes1
publicà,
a banda d’algunes cançonetes que sospitem que va aprendre a Anna,
un breu vocabulari intitolat “Jerga
del Canal de Navarrés”:
Com
á cosa orichinal y la mes chocant del nostre antic reyne, intercalem
así este curt Vocabularique
creem mos agrairán els lectors. Y a propósit d’asó; els agneros,
que són els mes sobresalients de tota la Canal en eixa xerga,
supónen qu’anant el Nostre Senyor repartint les llengües p’el
mon, y havéntselí acabat totes al aplegar a la Punta
d’Agna, digué
á élls:
-Vosotros
hablad como queráis.
Y
per aixó parlen tan sarabatá.2
Ja
en el segle XX, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) també va conéixer
de primera mà el parlar de la zona. A banda dels estudis
dialectològics, el 1963 publicà un recull folklòric en l’editorial
L’Estel de València, (reeditat entre el 1982 i el 1983 per 3 i 4):
Els
pobles valencians parlen els uns dels altres.
En aquesta obra podem trobar lletres de cançons, contalles i dites
amb tòpics comarcals.
Per la seua banda, Salvador Seguí3 publica el 1980 algunes cançons d’Énguera, Navaló i Xella al seu Cancionero Musical de la Provincia de Valencia.
Per la seua banda, Salvador Seguí3 publica el 1980 algunes cançons d’Énguera, Navaló i Xella al seu Cancionero Musical de la Provincia de Valencia.
Finalment,
l’any 2007, l’Aula
de Cultura Tradicional Valenciana de la Universitat Politècnica de
València va
editar el recull Música
y tradición en Énguera y La Canal,
que conté la major part dels materials del folklore musical que vaig
poder recol·lectar en la comarca del 1989 al 2000. És un llibre que
pretén divulgar la poesia oral de la zona i les músiques populars
que l’acompanyen. L’obra està dividida en set capítols que
tracten els diferents tipus de cants. El primer s’ocupa dels temes
ballables, de ronda i de faena, la major part dels quals fan servir
la quarteta com a estrofa per les lletres d’acompanyament; el segon
capítol arreplega les cançons narratives, com ara les oracions
de cego
i els romanços; el tercer s’encarrega dels cants de Nadal i el
capítol quart, de les cançons de pasqua; el cinqué capítol agrupa
les cançons de reunió, humorístiques i cants de taverna; el sisé
se centra en les cançonetes infantils; i el capítol final està
dedicat al ball ritual de plaça que es conserva ben viu a hores
d’ara: les danses.
La
tria d’una varietat lingüística estàndard en les cançons
populars és la conseqüència del desig de demostrar en públic el
domini d’una varietat prestigiosa. El folklorista requení Fermín
Pardo ho explicava així5:
És
molt curiós observar que per a cants lliures de ronda s’utilitzen
molt sovint estrofes de procedència culta o [altres] que, encara que
són de creació popular, incloguen (sic) girs i derivacions que no
corresponen al llenguatge habitual. Dins dels diversos dialectalismes
populars de les comarques castellanoparlants s’utilitzen els
diminutius acabats en –ico,
–illo
o –ete,
i es considera coent i refinat l’ús dels diminutius en –ito
[...]. Esta forma de diminutiu que s’evita en l’ús col·loquial
de la parla diària dels nostres pobles, la trobem, en canvi, en la
immensa majoria d’estrofes utilitzades per a cants de ronda i ball,
segurament perquè es considera que el fet de cantar en públic
traspassa el fet quotidià i requerix tota la sèrie d’additaments
possibles que remarquen, d’alguna manera, un cert refinament. [...]
Ocorre una cosa similar en pobles de parla valenciana, on es dóna
el fenomen, molt generalitzat, que persones que utilitzen molt
rarament el castellà per a expressar-se, empren este idioma per a
cantar estrofes en la jota, l’u, i fins i tot en cançons de
batre[...]
Hi
ha la idea errònia, potser heretada dels postulats romàntics, que
el folklore és fruit de la creació col·lectiva espontània. I això
necessita algunes matisacions. Al darrere de la creació de les peces
literàries, no hi ha un procediment col·lectiu, sinó individual.
Les cançons populars no són filles de tothom, sinó que darrere de
cada peça hi ha un creador anònim. Tanmateix, és la transmissió
oral, de generació en generació, o d’un lloc a un altre, la que
li atorga eixe caràcter col·lectiu. A més a més, la producció
anònima popular és sovint una imitació de les pautes i modes que
marquen les classes dominants i la producció de la literatura culta.
A l’obra adés nomenada6
ho vaig explicar així:
La
copla o cantar es un texto que condensa en sólo cuatro versos, tal
vez cinco, la temática más variada. El verso de arte menor y la
rima asonante facilitan la improvisación, con lo que su creación no
requiere grandes dosis de virtuosismo y están al alcance de una
amplia mayoría. Muchas de estas coplas improvisadas nacen y mueren
en el mismo instante de ser cantadas. Otras sin embargo son retenidas
en la memoria colectiva. Y ello nos lleva a hablar del concepto de
literatura
popular
y del “pueblo” como creador. En todo este asunto hay quizá una
deformada visión romántica heredada de los primeros folcloristas,
que se acercaron a la tradición oral desde un punto de vista
idealizado, en busca de las esencias patrias que supuestamente
residen en el espíritu popular. El pueblo, no existe como entidad
creadora. Detrás de cada breve copla, por insignificante y fútil
que sea, hay un autor con mayor o menor calidad literaria, alguien en
concreto que sin embargo ha quedado en el anonimato. La creación de
cada copla no puede ser colectiva. Lo colectivo es su transmisión
oral de generación en generación, quizá con variaciones y
modificaciones, lo que convierte estos cantares en piezas
tradicionales.
Pel
que fa a la llengua, ja hem dit que la majoria de les cançons
arreplegades no presenten cap tret dialectal propi dels pobles de la
Canal, com ara:
Como
sé que te gustan
las
aceitunas7,
por
debajo la puerta
te
tiro algunas.
Serrana,
parte esta nuez
tira
cortezas8
al río
que
lo que ha sido y no es
es
como si no hubiera sido.
En
tu puerta planté un pino
y
en tu ventana un manzano9
para
que puedas coger
manzanitas
con la mano.
Queda
clar doncs que aquestes cançons no van nàixer a la Canal, però hi
van arribar a través dels músics ambulants, de la literatura de
cordell o dels anomenats copleros,
reculls de cançonetes populars que es van editar amb notable èxit
al llarg del segle XIX. El fet és que, a més d’aquest tipus de
lèxic, algunes cançonetes contenen també trets dialectals propis
d’altres zones, com ara el leisme, desconegut en la Canal fins que
els nostres xiquets han aprés a parlar com en la televisió que emet
des de Madrid. Imitació. Pura i dura:
[...]El
soldado por un río
parece
que le llevaban.
Las
corrientes caudalosas
a
él no le perjudicaban.
Con
gran sentimiento,
con
pena y dolor,
cerca
de Manila
el
pobre salió[...] (Énguera)
[...]A
la entrada del pueblo
encontró
su hermana10
y
al punto le conoce
y
así le habla:
“Querida,
no
le digas la venida a los padres
y
a casa voy a avanzarme ligero
por
ver si me conocen los padres bellos” [...] (Navarrés)
De
vegades, com que el lèxic d’aquestes cançonetes és alié al
parlar quotidià, la imitació del model resulta defectuosa:
Sale
el levante con boira
y
el tiempo para llover;
no
faltarán disconcordias11
entre
marido y mujer. (Ensisam, p.594)
[...]Salgan
tórtolas, perdices,
cigüeñas,
garzas y grajas.
Salgan
águilas, vetoldos,
y
también las garzas.
Salgan
gavilanes
con
las golondrinas,
palomas,
perdices
y
las cacerlinas
12
[...]
Tot
i haver constatat que moltes de les cançons arreplegades no
presenten dialectalismes, per a un filòleg resulten ben interessants
les petites pistes que trobem en algunes peces, com ara les que
afecten la fonètica. A la Canal, hi ha el fenomen del sesseig en
els pobles d’Anna, Xella, Bolbait i Navarrés. Aquest fenomen el
trobem també a la Foia de Bunyol i al Baix Segura. De més a més,
a Anna i Xella es manté encara viva la distinció entre essa sonora
i sorda.
Quiero
mucho a San Visente
por
ser patrón de Valensia,
pero
más te quiero a tu
porque
te disen Visenta. (Xella).
A
Énguera han desaparegut les antigues sibilants sonores i el punt
d’articulació de la sibilant predorsodental ha passat a ser
interdental, amb la qual cosa en l’actualitat hi ha la mateixa
pronúncia del castellà: /s/ i /θ/.
Y
al estribillo
que
una puza
bailando
trencó
un lebrillo.
Cuando
cantan las ranas
bailan
los zapos;
tocan
las castañetas
los
ranacuajos.
Trobem
a més alguns exemples de rotacisme, en què la essa en posició
implosiva canvia a erra quan precedeix una nasal:
Si
usté
me
da una limorna
le
canto con alegría
las
penas de San José
las
de su esposa María.
Y
aquellos herejes,
al
istante
mirmo,
al
santo le piden
su
santo bautirmo
Com
passa en valencià, les oclusives finals s’ensordeixen. Trobem
formes com Navidat,
voluntat, verdat, calidat, joventut, salut, moltitut...però
també hi ha emmudiments, com sol passar en castellà dialectal:
majestá,
caridá,
usté
...
Bolbaite
ya no es Bolbaite
que
es una grande siudat,
que
han quitado los candiles
y
han puesto ‘letresidat.
(Xella)
Als
pobles d’Anna i Xella es manté la distinció entre /b/ bilabial
oclusiva i /v/ labiodental fricativa. A Énguera, només la conserven
les persones més grans.
[...]Al
fin para concluir
muy
amante cavallero
dé
usté
bastante l’arguilando
sin
olvidarse el dinero
que
en el istante
saldrá
el
angelito primero
dijiendo
su nueva embajada
dijiendo
lo verdadero[...] (Énguera)
Els
diftongs [we] i [je], en posició inicial de mot, es reforcen amb una
velar: güerto,
güego, guierba, guierno...
En
Villena, las Vertudes,
en
Guiecla,
la Concepción
la
de Belén, en Almansa,
y
su hija en Navalón.
En
la entrada de Enguera
lo
primero que se ve:
la
fábrica de Piqueras
y
el güerto
de Salvaôret13.
Allá
en la carretera
en
la Venta ‘el Piejo,
habita
Secundino
con
sus pellejos.
han
traído golfas
pâ
golfear
Los
tres días de Pascua
irse’n14
a berendar.
Aquestes
pistes fonètiques resulten difícils de dissimular, fins i tot quan
hi ha voluntat de canviar de varietat lingüística. D’altra banda,
hi ha les ultracorreccions, és a dir, el canvi d'una paraula o
construcció perquè hom la considera incorrecta quan en realitat és
correctíssima. El parlant vol amagar els seus trets dialectals i
corregeix allò que no estava malament. A tall d'exemple, mirarem
l'ús de la preposició en,
que com en valencià, s’usa per als complements de companyia i
instrumentals front a la castellana con.
Compareu aquestes lletres:
La
señora Ana
que
creída está
que
se va a morir
de
tanto pensar.
Piensa
con
su
novio,
su
novio no la quiere,
por
eso la Ana
de
pena se muere.
A
su novio le vamos a dar
chocolate
con aguarrás
y
a la Ana le daremos
chocolate
con buñuelos[...]15
Me
han dicho que tú te’n vas
a
Canales a vivir
en
una casa en
balcones,
y
al hospital a morir16.
Tot
i no ser gaire abundants, ens interessa ressenyar que hi ha un reduït
nombre de peces que presenten dialectalismes propis de la Canal. Pel
que fa al lèxic, ja sabem que la principal característica del
parlar comarcal és el fet d'estar ben farcit de valencianismes:
La
flor de la falaguera
es
una flor muy hermosa
que
en la noche de San Juan
crese,
florese y s’espolsa.
(Anna)17
Una
pomame
comí;
ay,
que poma
más
gustosa,
que
de la rama cogí
dentro
d’un capull
de
rosa. (Énguera)
Yo
no sé qué calle es esta
ni
tampoco quin18
lugar;
que
estoy de frente a la iglesia
y
no veo el campanar.(Énguera)
Grande
pueblo el de Vallada,
pueblo
de los carrerones.
Tiene
trescientos vecinos
y
cuatrocientos cabrones.
Por
la calle va rondando
el
guitarrón19
volandero;
el
que lo quiera romper
que
se confiese primero. (Ensisam, p.591)
Tengo
la gola
picante
el
que sea cantador
que
me replique esta copla. (Ensisam, p.598)
A
banda dels valencianismes també hi ha algunes particularitats
semàntiques en alguns dels nostres mots comarcals. Per exemple, els
verbs aplicar
i echarse,
que han especialitzat el seu significat.
No
m’aplicarás22
el
papelet del cul,
el
papelet del cul,
el
papelet del cul23.
Arrempuja,
Maruja
y
échatela24
al rincón.
Si
es casada, casada.
Si
es doncella mejor
Trobem
també una altra accepció del verb echar,
la de llançar / tirar, que com ja hem explicat, només existeix en
els textos de les cançons:
A
la tía Corricalles
l'ha25
visto
el culo;
no
ha visto chimenera
que
eche
más humo.
De
vegades trobem valencianitzacions de formes castellanes:
Viva
San Gil
con
la patas de badil
y
las orejetas de bufacandil26.
Sagristana27,
sagristana,
que
tu padre está en l’Havana.
Y
tu madre está en el río,
sal,
sal, sal
que
ya han venido.
Tría,
tría, la María,
un
capull
28d’espiga.
¿Cuála
coges?
La
que Dios me diga.
Pel
que fa a la morfologia, cal destacar la flexió verbal amb les formes
de passat perifràstic que caracteritzen el parlar d’Énguera, Anna
i Xella. El fenomen va recular a Énguera des del primer terç del
segle XX, però encara és ben viu a Anna. Es tracta d'una mostra de
la forta interferència de l'adstrat valencià sobre el castellà de
la comarca. Perquè una cosa és la presència de més o menys
préstecs lèxics, i una altra de ben distinta és copiar una
estructura morfosintàctica de la llengua veïna. És un fet
lingüístic únic, que no es dona en cap comarca xurra29.
Era
una hermosa mañana
la
del día San Gil.
había
que ver en Engra
sus
calles lucir.
Nunca
ha
visto tanta gente
como
aquel día vi.
Va
preguntar
y me van
dir
que
era el día San Gil.
Allega
el
cura allá en las grâs
y
los manojos van
levantar.
Pobres
manojos, ¿dónde van
ir?
a
la placeta a ver a San Gil.
Sacan
a San Gil de las orejetas
y
lo pasean por la placeta.
Meten
a San Gil
dentro
del Convento
y
to’
los muñacos
se’n
van ir
corriendo.
Com
es pot observar, aquesta cançoneta està ben farcida de
dialectalismes. No ens enganyem, però. No es tracta, com en molts
dels exemples anteriors, de trets dialectals que han escapat al
control del parlant sinó d'una lletra composada a posta en enguerí,
per tal remarcar el caràcter localista. Observeu que junt a les
formes perifràstiques del passat, hi ha també el passat simple vi,
exigit per la rima. La música amb que s'acompanya aquesta peça és
una melodia de masurca estesa per diverses comarques valencianes i
que podem datar entre 1920-1930. És el mateix cas del següent
exemple, una lletra satírica adaptada a la música d'un pasdoble que
critica el balafiament dels fabricants en un context de crisi
provocat arran de la I Guerra Mundial:
En
estos tiempos de agora
cuánto
los30
toca al pobre zufrir
que
por causa de la guerra
miseria
y hambre hay que sucumbir.
Ya
los
tixiôres
no
pueden comer
y
las canilleras
no
cenan después.
Los
percheros y travesaleros
van
sin camisa
porque
los tintoreros no tintan, ¿sabéis?,
más
que ceniza
ya
no gastan las borras ni lanas que deben gastar
que
ahora materia de más calidat
son
carfas
de tramuzos, cacau y torrat.
Las
espinzaôras
ya
no llevan calzas
y
las urdidoras
las
dejan en casa
Y
las canilleras
no
llevan corsé
Y
en cambio los fabricantes
visten
con mucho lujo y placer
y
mientras los pobres badallan
ellos
derrochan por los cafés.
La
producció de literatura costumista en enguerí és també un fenomen
interessantíssim. Des del finals del segle XIX hi ha exemples
d'obres teatrals que s'escriuen a propòsit en parla enguerina. El
fenomen s'intensifica en la segona meitat del segle XX, una època en
què precisament la parla local decau per manca de prestigi social.
És un fet paradoxal, com sovint passa amb la literatura costumista:
les mateixes persones que escriuen sainets i poemes, en una suposada
acció per conservar el parlar autòcton, no arriben a ser conscients
que, en identificar eixa parla amb les classes més populars i
rústiques, en realitat provoquen l'efecte contrari. Qui vol imitar
el ximplet de la comèdia? Si a això afegim la pressió de l'escola
i l'acció uniformadora de ràdio i televisió, entendrem fàcilment
la ràpida substitució del parlar comarcal per un estàndard més
prestigiós.
Per
una altra banda, observem que en la producció de literatura
costumista hi ha algunes “llicències” lingüístiques. Al costat
de formes locals genuïnes trobem “falsificacions”. A tall
d'exemple, llegim ara una cançó escrita el 1949 aproximadament31:
Soy
de la Pepe d’Enguera
y
yo quiero desfrutar
en
estos días de Pascua
sin
hacer
el animal.
Estamos
muy bien unidos
y
de muy buena amistat;
la
mona y el güego
duro
repartimos
a
grapats.
Chin
tachín tachín...
La
cordión s’ha
trencado
la
gramola está parâ,
pero
no los
hace falta
que
no queremos ballar.
Tráitende
una buena mona,
llonganiza
y sobrasâ
que
los chicos de la Pepe
coman
hasta rebentar.
Aquesta
és una de les cançons de la penya La Pepe, vinculada als jóvens
d'Acció Catòlica. La jovial lírica aprofita per deixar ben clara
la moralitat imperant en l'època: ballar és pecat. Els balls de
moda són balls agafats i això és immoral. La gola també és un
pecat capital però els capellans sembla que perdonen més fàcilment
uns excessos que no uns altres... Si observem detingudament aquesta
cançó “en enguerí”, trobem formes artificioses. El nom popular
de la vila d'Énguera és Engra,
però
s'hi prefereix el nom oficial, que sona més refinat; apareix el verb
hacer
i no her;
a
grapats, agafat
directament del valencià, en comptes d' a
grapás/ a grapaus; el
participi trencado
per
trencau, que
manté la -d- intervocàlica, resulta inversemblant; i el substantiu
llonganiza
és l'híbrid perfecte de llonganissa
i longaniza.
Les
cançons en valencià
En
consultar qualsevol recull o col·lecció de cançons folklòriques
valencianes, hom se n'adona que abunden les lletres en castellà fins
i tot en les poblacions valencianoparlants. En els treballs de camp,
àdhuc, hem pogut constatar que hi ha persones que no parlen mai en
castellà però canten sempre en eixa llengua. No insistiré més a
assenyalar que el fet s'explica per la imitació dels usos de les
classes dominants. El poble, en el sentit més pregó del terme, no
ha deixat d'usar la llengua perquè haja estat prohibida, sinó
perquè ha perdut el prestigi social. Pel contrari, és sorprenent
constatar la gran quantitat de lletres en valencià que s'han
conservat en els pobles de la Canal. Absolutament tots els informants
amb què he pogut contactar en els treballs de camp realitzats en la
comarca han cantat espontàniament alguna peça en valencià.
Podem
trobar cançons en valencià pràcticament en tots els gèneres
musicals que conformen els nostres repertoris tradicionals. Pose uns
exemples de quartetes, usades per a cantar els balls de cota i
fandango:
En
la Monyigosa32
estic
én
el furó i les senderes;
¡sabater
a fer sabates
i
deixar-se de caceres!
En
Canals s´ha mort un burro
En
Montesa l´han pelat.
En
Vallâ
l´han fet a trossos
I
en Moixent se l´han
minjat33.
Ole
con ole con ole,
ole
de la quiquereta34.
Ha
minjat
arròs én
naps
i
én
fresols35
de
la careta.
Jo
tinc figues i billotes
i
dinguna
xica em vol.
Jo
me les minjaré
totes
sentâet
a un cara-sol.
Per
tu, m´esgarre la jupa
Per
tu em rebente en un bac;
Jo
per tu faré mil coses;
Tu
per mi no en faràs cap.
Esta
nit vaig a parlar-li
a
una xica llauradora36;
si
m’arriba37
dir que no,
la
tire a la regadora.
També
trobem exemples en les tornades de les cançons, anomenades
estrevillos.
A
Navaló en diuen
arremachos:
Ai,
sin sal sin sal,
en
mig del bancal,
el
nóvio a la nóvia
li
auçava38
el brial.
Ai,
sin sal sin sal,
ai,
sin sal saleró,
el
nóvio a la nóvia
li
auçava
el
faldó.
Fins
i tot, trobem alguna estrofa de seguidilla en valencià, com aquesta
usada a Bicorb:
A
la mar tiren canyes
i
al riu canyetes;
totes
les xiques guapes
valen
pessetes.
Especialment
interessants són aquelles cançonetes que barregen un valencià
defectuós amb alguna interferència lingüística castellana,
deixant clara la procedència de l'informant. Per exemple, aquest
fragment d’una cançó de taverna enguerina:
Si
no
fuera pel
café
no
es podríem devertir
además
de l’aguarden(t)
tamé
los
agrada el vi.
La
cervesa i el conya(c)
la
colissa
i el champán
i
para
beguda de lujo
los
agrâ el serpentinat.
O
aquesta cançó de pasqua arreplegada a Anna, on el tractament de les
consonants nasals palesa que l'informant no és valencianoparlant. El
català manté la distinció de les nasals en posició final, però
en castellà, no: si el xampany
és champán,
Estubeny
ha de ser Estubén.
A més hi ha la dissimilació del grup -nn- d’Anna39.
Els
fadrins de Agna
ia
no pinten res
que
els que pinten ara
són
els d’Estubén
Sí
que pinten, sí,
sí
que pintaran
perque
els d’Estubén
venen
i se’n van.
El
valencià també s'usa per a les cançons de ronda, com ara aquest
exemple conegut a diversos pobles de la Canal i la Costera:
Els
quintos quan se n’anaren
Digueren:
“Adiós40,
Alzira”.
I
les dones contestaren:
“Adiós,
quintos de ma vida”.
El
fenomen no distingeix gèneres ni edats. Homes i dones, grans i
menuts coneixen alguna cançoneta en valencià. Profana, això sí.
Les cançons religioses en resten al marge, però no crec que calga
recordar ací el paper de l'església valenciana... Ací tenim dues
cançonetes infantils enguerines. A hores d'ara estan vives i encara
estan en ús en l'àmbit més familiar. Les mares – i ara, per fi,
els pares- les fan servir per jugar i acaronar els infants:
Mixinetes,
rapaêtes.
No
n´hi han
de
sopetes
¿Qui
se les ha minjat?
Los
borreguetes,
los
borreguetes.
Pissi
pissiganya
mata
l’aranya
cul
de rateta
estira
la pateta
bien
estiraêta.
A
Anna, els xics celebren la festa de la Catalineta cada 25 de novembre
amb cassoles en la Fuen Negra acompanyats de la cançó:
A
la Catalineta
roda
de molí.
Una
coqueta en oli
i
un barralet de vi.
Una
cançó en valencià dins d'una de les festes de més importància
per a la comunitat annera? Veieu com no exagerava quan he afirmat
que la Canal és la més valenciana de les comarques
castellanoparlants?
BIBLIOGRAFIA:
-
Guzman Madrigal, A. (2007) Música
y tradición en Énguera y La Canal,
València,
Aula
de Cultura Tradicional Valenciana. UPV
-
Martí Gadea, J. (1891) Ensisam
de totes herbes o ensart de cansóns valensianes y castellanes [...],
València, Imp. de Chusép Canales Romà
-
PardoPardo, F. i Jesús-María Romero, J.A. (2001) La
música popular en la tradició valenciana,
València, Institut Valencià de la Música.
-
Sanchis Guarner, M. (1983) Els
pobles valencians parlen els uns dels altres. IV,
Obra Completa-Vol. 5, València, 3i4.,
-
Seguí, S. et alii (1980) Cancionero
Musical de la Provincia de Valencia.
València. Alfons el Magnànim.
El
vocabulari en les peces musicals populars i tradicionals.
Antoni
Guzman Madrigal,
membre
de la Associació Cultural Colla
Brials
i de l'Institut d'Estudis Territorials el Caroig
i de l'Institut d'Estudis Territorials el Caroig
1Martí Gadea, J. (1891) Ensisam de totes herbes o ensart de cansóns valensianes y castellanes [...], València, Imp. de Chusép Canales Romà. (Actualment, la llibreria París-València en comercialitza una edició facsímil molt assequible...)
2Martí Gadea, Op.cit. p. 635
3Seguí, S. (1980) Cancionero Musical de la Provincia de Valencia. València. Alfons el Magnànim.
4Per exemple, d’un total de 414 quartetes en la part castellana de l’Ensisam, només trobem mitja dotzena d’estrofes amb valencianismes lèxics (falaguera, guitarrón, campanar, boira, gola, vinza i ñora), i dues estrofes més amb formes dialectals castellanes (cuando siento tu nombre i yo no dispierto a nadie). Poca cosa: un poc més del 0’5% de les cançons d’eixe capítol.
5Pardo, F. i Jesús-María, J.A. (2001) La música popular en la tradició valenciana, València, Institut Valencià de la Música. pp.109-110
6Guzman Madrigal, A. (2007) Música y tradición en Énguera y La Canal, València, Aula de Cultura Tradicional Valenciana. UPV. Cap. I, p.11.
7El substantiu usat a la comarca és oliva.
8El substantiu usat a la zona és corfas o colfas.
9Els substantius manzana/ manzano són aliens a la parla local, que prefereix les formes valencianes poma /pomera. A més, els noms dels arbres es fan amb els sufixos derivatius –ero o –era: olivera, garrofera, bresquillero, abercoquero, cerecero, perera...
10Trobem diversos exemples de estructura V + CD de persona sense preposició a. És un arcaisme en castellà i la forma que recomana la normativa catalana.
11Disconcordias: desconcordias per discordias. Aquesta paraula que no apareix en els diccionaris de la RAE és però recollida al diccionari del cullerà Alemany y Bolufer de 1917.
12El substantiu vetoldo no correspon a cap ocell. En altres versions d’aquesta oració de cego hi apareix avutardas. Cacerlina pel castellà cardelina, ocell que rep allí el nom de carganera per metàtesi del valencià dialectal cagarnera.
13La pèrdua de les -d- intervocàliques és un fet general tan en valencià com en els dialectes castellans meridionals.
14Els pronoms adverbials en i ende (del llatí INDE) ja no es fan servir a hores d'ara, i només es mantenen en la producció local de literatura costumista: poemes, sainets...
15Cançó de pasqua de la segona meitat del segle XX. El complement de règim verbal pensar en su novio passa a pensar con per hipercorrecció.
16 Sanchis Guarner, M. (1983) Els pobles valencians parlen els uns dels altres. IV, Obra Completa-Vol. 5, València, 3i4., p.162
17Martí Gadea arreplega aquesta versió: “Eres como aquella hierba / que se llama falaguera / que en la noche de San Juan / florece, grana y se seca” (Ensisam, p.571). És una variant o estem davant d'una correcció del col·lector?
18Els adjectius interrogatius i exclamatius quin, quina, quinos, quinas són encara vius en la parla comarcal.
19Guitarrón té en castellà el sentit de guitarra de mides grans. En català -ó és un sufix diminutiu: carreró, guitarró, Castelló, animaló, cafetó, mitjó...
20Vinça: llavor de pebre o tomaca. És una paraula pròpia dels parlars valencians, desconeguda en el català general.
21Nyora: pebre coent, vitet. És una paraula del valencià meridional, usat a Múrcia també.
22Aplicar pren el sentit de botar foc o encendre’s en la parla enguerina. El verb llatí APPLICARE tenia el sentit d’acostar, en el sentit d’arrimar, de posar una cosa en contacte amb una altra fins que es toquen. I evidentment, per encendre alguna cosa, cal que li arrimem –li apliquem!– la flama.
23Cul també apareix en l'expressió “una perra de la mà en el cul”, referida a les monedes de 5 i 10 cèntims de 1870 en al·lusió a la postura de la figura femenina d'una de les cares.
24El verb echar, que presenta tantes accepcions en castellà, ha restringit el seu significat: ajaure’s. Sempre és pronominal. És un calc del verb valencià gitar-se. No s’usa mai com a “proverb”.
25 Les formes auxiliars d'haver són: ha / hai , has, ha, hamos, hais, han, amb la vocal [a], com en català occidental.
26Bufacandil: libèl·lula, parotet. A la Vall d’Aiora, aquest anisòpter rep el nom d’apagacandil, i al Camp de Requena, se’n diu candil.
27Sagristana, sacristana o sangristana, calc del valencià sangrantana / sargantana
28Capull per analogia a capoll.
29Faig servir l'adjectiu xurro sense cap càrrega pejorativa. És una etiqueta còmoda per definir les terres valencianes de parla castellanoaragonesa.
30El pronom los s'usa per a les tres persones del plural i per tant substitueix també nos i os.
31No sabem del cert l'autor de la lletra, però sembla que pot ser és de Jaime Barberán, home d'amplíssima cultura i interessat en la parla local que arribà a ser alcalde.
32La Moñigosa és una partida rural de la serra d'Énguera.
33Minjar és una variant molt comuna en els parlars catalans occidentals, produïda pel tancament de vocal àtona per la proximitat de la consonant palatal. A més, a Énguera és un mot pronunciat amb palatal africada sorda, com en les zones de parla apitxada, per influència de la fonètica castellana.
34Quíquera és l’adaptació valenciana del mot castellà jícara. Com que en català no existeix el fonema velar fricatiu sord /x/, hom feia servir en els préstecs i barbarismes una pronuniació aproximada amb /k/ fins èpoques recents .
35Fresol és una variant de fesol, usada en el valencià meridional, i emparentada amb les formes dialectals castellanes frijol/ fríjol / frísol, fréjol i frijuelo / frisuelo.
36L'informant, Ernesto Esteve, criat a Faracuat, cantà aquesta lletra que conserva la -d- intervocàlica en llauradora i regadora. Encara era més interessant constatar que les eliminava quan parlava en castellà.
37Arribar és un verb poc usat en la parla col·loquial valenciana, ja que se sol preferir el geosinònim aplegar, present en la Canal sota la forma castellanitzadaallegar.
38El verb auçar, variant d’alçar, ha especialitzat el seu significat com a aixecar les faldes o la roba. És d’ ús corrent al valencià meridional, però no apareix als diccionaris.
39Les dissimilacions expliquen formes locals com ara Agna/Arna, corna, amerla/armela, guarla...
40Adiós era un castellanisme habitual en la parla col·loquial de terres valencianes i mallorquines, que ha estat substituït per la forma adéu.
